El més de desembre del 1938, segons em va explicar la meva avia, una dona infanta un noi dins
d'un refugi on havien anat a parar fugint a corre-cuita dels bombardejos feixistes en que tan sovint
castigaven Barcelona aquell hivern tan difícil d'oblidar per els que van patir-lo.La dona va infantar en silenci sense grans escarafalls, com les ovelles que no en saben res d'aquell misteri tan estrany
que els passa. Es fe un gran silenci en el refugi que tan sols va trencar el plor de l'infant nounat,
lentament la gent va començar a entonar amb veu baixa una cançó de bressol que va anar pujant
de to fins arribar a un esclat final d'alegria,"La cançó del noi de la mare" que també és una de les
nostres nadales més populars va sonar en aquell fosc i brut refugi com la cançó del miracle.., ja que
era com un miracle que en mig dels bombardejos d'aquella guerra que segava tantes vides, al bell mig d'aquell estrall nasqués una nova vida..,potser era un adust consol pensar que en mig d'aquella gran barbàrie la vida continuava el seu curs...
Mes endavant, un cop acabada la guerra varen voler saber com seguia aquell infant nascut en aquelles difícils circumstàncies, i algú els va assabentar que aquell infant havia mort trepitjat per la gent un dia que sonant la alarma de bombardeig la gent es precipitava escales avall cap a l'entrada del refugi, dissortat infant que va trobar la mort en el mateix lloc on va néixer.
