viernes, 23 de mayo de 2008

Diada del Corpus i la patum

Avui diada del Corpus, com cada any amb revè a la memòria el so del tabal i el cervell amb retruny amb el martelleig de patum-patum-patum,per els que som fills del Bergadà la diada del corpus no ens passa mai desapercebuda, tot i que ara
sigui dia feiner,el sentiment patumaire regredeig sempre.
De petit la diada del corpus era una de les festes més senyalades del nostre entorn,els pobles guarniem els carrers amb les tradicionals enramades,i les catifes de flors per a la processò de la tarda del dia de Corpus. tot el poble lluïa d'una manera molt especial,sobretot si el temps es mantenia lluint un sol ben esplèndit, balcons i finestres es guarnien amb domassos tapissos i cobrellits
juntament amb les enramades, les catifes de flors i de tan en tan algun altar que els veins improvitzaven amb força imaginació i no massa miyjans materials.
Tot plegat feia que aquesta diada es convertís un una de les festes més principals
de l'any i per acabar de completar el diada,al vespre pujavem fins a Berga per participar a la patum, a la plaça de sant Pere plena de gom a gom,ens emocionavem participant en els diversos salts de la patum fins arribà a la màxima eclosió en els plens en una disbauxa de foscor, foc i polvora i desprès traguejar la tipica barreja i de retorn cap al poble embriagats per l'emoció i marejats fins el vomit per les giragonses de la carretera i eccès d'una diada que depassava de bon tros
totes les nostres minses capacitats d'adolescent novell.

.

Viure al dia

Senyora Rovira: No arribà a casa. a la cantonada Provença-Aribau, el primer cotxe de comité mobilitzat, conduït per un novençà, va atropellar-la. Morí a l'Hospital Clínic l'endemà a la matinada.

Maria Areny, compromesa en un afer de falsos passaports, fou detinguda el més de novembre del 1936, alliberada el més de juny del 1937. Morta durant el bombardeig del carrer de Corts 1938.

Joana Pifarré, ferida en el bombardeig dit de la casa, Elizalde, gener del 1937, calgué amputar-li una cama. El seu marit havia estat trobat mort a l'arrabassada un mati d'agost del 1936. Es tractava evidentment d'un error.

viernes, 16 de mayo de 2008

Beneïda pluja

El meu avi pagès de mena, de secà, segons ell treballador del terròs, sempre es queixava de la manca de pluja...”Plou prou, però plou poc” o ben al contrari, “sempre plou sobre mullat”. Si ara el recordo, ara que ja fa quaranta anys que tinc vint anys, el veig sota la seva vella gorra, eternament rondinaire, talment la cançó de l’enfadós.., sempre queixant-se del temps. El temps era el culpable de tot, de les males anyades, les collites mai no eren prou bones ni abundants, els hiverns freds, inacabables, els estius secs i calorosos, la pluja de tardor mai no era prou benigne.., eternament descontent amb tot, l’avi Jaume.., no se que diria si per un moment pogués alçar el cap i contemplar el país, tal com és ara al 2008,amb aquesta inclement sequera.

El canvi climàtic cada vegada sens fa més evident i pel que sembla no se l’hi troba aturador, com no se l’hi troba a la contaminació atmosfèrica, cada cop més densa i alarmant.., però, ai las, ningú no vol renunciar a cap de les comoditats a que ens ha abocat aquesta societat mal dita del “benestar”. “Pagant Sant Pere canta” diu la dita popular, ara podríem dir; “pagant podràs seguir contaminant”.., la majoria de gent prefereix pagar impostos o “cànons”, per tal que construeixin més depuradores, desasaladores, o centres de reciclatge, abans de moderar o controlar el seu consum energètic d’aigua, electricitat, gas, benzina etc. ...

Quin és el futur del nostre país? Una Catalunya desertitzada? No puc, no la vull imaginar¡

Potser els nostres rebesnéts no sabran mai, o no podran gaudir d’una nit relaxant de pluja benefactora, amb la seva remor calmada, tenaç i persistent que tranquil·litza el pensament i facilita el son reparador de forces.., oh l’esclatant tamborinada d’una pluja d’estiu amb l’espectacle de llamps i trons i desprès la sobtada calma amb la sortida del sol i l’aparició impagable de l’arc de Sant Martí amb la sentor benefactora de la terra molla, terra de bona llavor.

Això si, ara ja no ens podran dir que som un país aigualit, amb aquesta sequera que esberla les pedres. Ens caldrà potser canviar moltes de les terminologies o dites populars, fins i tot les cançons: “Plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol”.., la bruixa de la cançó, més endolada que mai, ara s’haurà de pentinar en sec i a ple sol, perquè la pluja ja no farà niu als seus cabells.

Pensem però si un bon dia la mare “Terra” s’enfurisma, permeteu-me la perversió, inverteix els termes i ens retorna en una mena de pluja inversa, en la que de les seves més profundes entranyes, escup tots els contaminants que al llarg de anys i panys l’hi em anat endinyant. Ens podem imaginar per uns instants, la terra escopint tones i tones de tota mena de deixalles i els purins a raig fet surant com a deus desfermades?

Més m’estimo pensar que potser serem capaços de raonar i trobar la manera d’aturar tot aquest desgavell, i que retornaran les enyorades pluges benefactores i abundants, aquella pluja agraïda que amara la terra, renta els terrats revifa les plantes de tot el veïnat...

Jo des de ben menut, quant comença a ploure, giro sempre els ulls agraïts al cel, mirant com comencen a caure tot de petites gotes suaus, com agermanades, em semblen llàgrimes dolces que esclaten al vent.

I penso altre vegada en l’avi que tot invocant “Sant Pere Regalat” demanava sempre la pluja, puntual i quant toca, es clar que cada cosa al seu temps, però em sembla que

si que ja toca, o del contrari ja no ens queda gaire temps per anar “tirant del tros”, ja que l’aixeta es tancarà per a tothom¡¡¡


22 de febrer del 2008.

Josep Casalí i Suciats

Beneïda pluja

El meu avi pagès de mena, de secà, segons ell treballador del terròs, sempre es queixava de la manca de pluja...”Plou prou, però plou poc” o ben al contrari, “sempre plou sobre mullat”. Si ara el recordo, ara que ja fa quaranta anys que tinc vint anys, el veig sota la seva vella gorra, eternament rondinaire, talment la cançó de l’enfadós.., sempre queixant-se del temps. El temps era el culpable de tot, de les males anyades, les collites mai no eren prou bones ni abundants, els hiverns freds, inacabables, els estius secs i calorosos, la pluja de tardor mai no era prou benigne.., eternament descontent amb tot, l’avi Jaume.., no se que diria si per un moment pogués alçar el cap i contemplar el país, tal com és ara al 2008,amb aquesta inclement sequera.

El canvi climàtic cada vegada sens fa més evident i pel que sembla no se l’hi troba aturador, com no se l’hi troba a la contaminació atmosfèrica, cada cop més densa i alarmant.., però, ai las, ningú no vol renunciar a cap de les comoditats a que ens ha abocat aquesta societat mal dita del “benestar”. “Pagant Sant Pere canta” diu la dita popular, ara podríem dir; “pagant podràs seguir contaminant”.., la majoria de gent prefereix pagar impostos o “cànons”, per tal que construeixin més depuradores, desasaladores, o centres de reciclatge, abans de moderar o controlar el seu consum energètic d’aigua, electricitat, gas, benzina etc. ...

Quin és el futur del nostre país? Una Catalunya desertitzada? No puc, no la vull imaginar¡

Potser els nostres rebesnéts no sabran mai, o no podran gaudir d’una nit relaxant de pluja benefactora, amb la seva remor calmada, tenaç i persistent que tranquil·litza el pensament i facilita el son reparador de forces.., oh l’esclatant tamborinada d’una pluja d’estiu amb l’espectacle de llamps i trons i desprès la sobtada calma amb la sortida del sol i l’aparició impagable de l’arc de Sant Martí amb la sentor benefactora de la terra molla, terra de bona llavor.

Això si, ara ja no ens podran dir que som un país aigualit, amb aquesta sequera que esberla les pedres. Ens caldrà potser canviar moltes de les terminologies o dites populars, fins i tot les cançons: “Plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol”.., la bruixa de la cançó, més endolada que mai, ara s’haurà de pentinar en sec i a ple sol, perquè la pluja ja no farà niu als seus cabells.

Pensem però si un bon dia la mare “Terra” s’enfurisma, permeteu-me la perversió, inverteix els termes i ens retorna en una mena de pluja inversa, en la que de les seves més profundes entranyes, escup tots els contaminants que al llarg de anys i panys l’hi em anat endinyant. Ens podem imaginar per uns instants, la terra escopint tones i tones de tota mena de deixalles i els purins a raig fet surant com a deus desfermades?

Més m’estimo pensar que potser serem capaços de raonar i trobar la manera d’aturar tot aquest desgavell, i que retornaran les enyorades pluges benefactores i abundants, aquella pluja agraïda que amara la terra, renta els terrats revifa les plantes de tot el veïnat...

Jo des de ben menut, quant comença a ploure, giro sempre els ulls agraïts al cel, mirant com comencen a caure tot de petites gotes suaus, com agermanades, em semblen llàgrimes dolces que esclaten al vent.

I penso altre vegada en l’avi que tot invocant “Sant Pere Regalat” demanava sempre la pluja, puntual i quant toca, es clar que cada cosa al seu temps, però em sembla que

si que ja toca, o del contrari ja no ens queda gaire temps per anar “tirant del tros”, ja que l’aixeta es tancarà per a tothom¡¡¡


22 de febrer del 2008.

Josep Casalí i Suciats