Cada any quant s'acosta el Nadal, em revenen un munt de contradiccions que no s'acaben de resoldre mai, per una banda els Nadals d'ara amb les seves lluminàries i l'excés de consumisme, em provoquen el desig de passar-los de llarg com si no hi fossin, però és un desig inútil, perquè com diu el poeta "cada any trona aquesta nit", la nit de Nadal.
I tronen de manera inevitable els records dels Nadals idealitzats, es a dir els Nadals de la infantesa amb els pares i els avis, guarnint el Pessebre amb la molsa i arboç, la cova d'escorça i suro i les velles figures antigues, que guardaven de tants anys, amb els pastors , els bens, el bou i la mula i l'Àngel que ens protegia de mals averanys.., i tota la família fent pinya i cantant les nadales al seu entorn i sobretot els versos, els versos de Nadal.
Quants poetes han cantat al Nadal al llarg dels anys en la nostra llengua? Nosaltres ens em endinsat en les diverses antologies poètiques i em seleccionat una gran diversitat d'autors que van des de els més clàssics fins els més contemporanis i amb tots ells per companyia em confegit un muntatge que titulem:
EL NADAL DELS POETES
Seran les paraules de:
Clementina Arderiu, Joan Maragall, Milà i Fontanals, Guerau de Liost, Màrius Torres,Jacint Verdaguer
Ens agrada la poesia de Nadal, tan arrelada a la nostra terra, amb la seva gran riquesa fonètica, madurada, quasi inventada en cada vers. Tot és vist de tan a prop en els poemes de Nadal.., el paisatge és tan real, tan ben dibuixat que s'esberla i la muntanya es fa pols i llueix com placa d'or.Tot és tan immediat, tan proper,que has de procurar que els versos te'ls llegeixi, te'ls digui un altre, per tal d'ordenar la municiosa realitat que els vers ens ofereix. Heus aquí el nostre treball; dir el vers, clar, intim a cau d'orella o si cal contundent per tal que les paraules esdevinguin instants simultanis de llum.Seran les veus de:
Teresa Alegret
Mercè Capdet
Mercè Ibàñez
Anna Mª Martí
Anni Solans
Montsina P, Abellana.
Musica: Nadales tocades per instruments populars.
Selecció dels poemes, Muntatge i Direcció:Josep Casalí
jueves, 6 de noviembre de 2008
El Nadal dels Poetes
ntonia Salvà, Àngel Guimerà, Tomàs Garcés, Josep Mª de Sagarra, Josep Mª Lopez Picó, Pere Quart, Joaquim Folguera, Sebastià Pons, J:V.Foix, Josep Carner,Joan Vinyoli, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Jordi Albertí, Joan Salvat-Papasseit, Marta Pessarrodona, Joan Teixidor, Josep Palau Fabre, Anton Carrera, Marius Sampere...
Ens agrada la poesia de Nadal, tan arrelada a la nostra terra, amb la seva gran riquesa fonètica, madurada, quasi inventada en cada vers. Tot és vist de tan a prop en els poemes de Nadal.., el paisatge és tan real, tan ben dibuixat que s'esberla i la muntanya es fa pols i llueix com placa d'or.
Tot és tan immediat, tan proper,que has de procurar que els versos te'ls llegeixi, te'ls digui un altre, per tal d'ordenar la municiosa realitat que els vers ens ofereix. Heus aquí el nostre treball; dir el vers, clar, intim a cau d'orella o si cal contundent per tal que les paraules esdevinguin instants simultanis de llum.
Seran les veus de:
Teresa Alegret
Mercè Capdet
Mercè Ibàñez
Anna Mª Martí
Anni Solans
Montsina P, Abellana.
Musica: Nadales tocades per instruments populars.
Selecció dels poemes, Muntatge i Direcció:
Josep Casalí.
Ens agrada la poesia de Nadal, tan arrelada a la nostra terra, amb la seva gran riquesa fonètica, madurada, quasi inventada en cada vers. Tot és vist de tan a prop en els poemes de Nadal.., el paisatge és tan real, tan ben dibuixat que s'esberla i la muntanya es fa pols i llueix com placa d'or.
Tot és tan immediat, tan proper,que has de procurar que els versos te'ls llegeixi, te'ls digui un altre, per tal d'ordenar la municiosa realitat que els vers ens ofereix. Heus aquí el nostre treball; dir el vers, clar, intim a cau d'orella o si cal contundent per tal que les paraules esdevinguin instants simultanis de llum.
Seran les veus de:
Teresa Alegret
Mercè Capdet
Mercè Ibàñez
Anna Mª Martí
Anni Solans
Montsina P, Abellana.
Musica: Nadales tocades per instruments populars.
Selecció dels poemes, Muntatge i Direcció:
Josep Casalí.
jueves, 9 de octubre de 2008
Fet divers
El més de desembre del 1938, segons em va explicar la meva avia, una dona infanta un noi dins
d'un refugi on havien anat a parar fugint a corre-cuita dels bombardejos feixistes en que tan sovint
castigaven Barcelona aquell hivern tan difícil d'oblidar per els que van patir-lo.La dona va infantar en silenci sense grans escarafalls, com les ovelles que no en saben res d'aquell misteri tan estrany
que els passa. Es fe un gran silenci en el refugi que tan sols va trencar el plor de l'infant nounat,
lentament la gent va començar a entonar amb veu baixa una cançó de bressol que va anar pujant
de to fins arribar a un esclat final d'alegria,"La cançó del noi de la mare" que també és una de les
nostres nadales més populars va sonar en aquell fosc i brut refugi com la cançó del miracle.., ja que
era com un miracle que en mig dels bombardejos d'aquella guerra que segava tantes vides, al bell mig d'aquell estrall nasqués una nova vida..,potser era un adust consol pensar que en mig d'aquella gran barbàrie la vida continuava el seu curs...
Mes endavant, un cop acabada la guerra varen voler saber com seguia aquell infant nascut en aquelles difícils circumstàncies, i algú els va assabentar que aquell infant havia mort trepitjat per la gent un dia que sonant la alarma de bombardeig la gent es precipitava escales avall cap a l'entrada del refugi, dissortat infant que va trobar la mort en el mateix lloc on va néixer.
viernes, 13 de junio de 2008
Fins aviat
avui tretze de juny m'acomiado per una temporada, per vacances espero tornar aviat imtrobar-me amb algun comentari en el meu blog.
Arreveure¡¡.
Arreveure¡¡.
viernes, 23 de mayo de 2008
Diada del Corpus i la patum
Avui diada del Corpus, com cada any amb revè a la memòria el so del tabal i el cervell amb retruny amb el martelleig de patum-patum-patum,per els que som fills del Bergadà la diada del corpus no ens passa mai desapercebuda, tot i que ara
sigui dia feiner,el sentiment patumaire regredeig sempre.
De petit la diada del corpus era una de les festes més senyalades del nostre entorn,els pobles guarniem els carrers amb les tradicionals enramades,i les catifes de flors per a la processò de la tarda del dia de Corpus. tot el poble lluïa d'una manera molt especial,sobretot si el temps es mantenia lluint un sol ben esplèndit, balcons i finestres es guarnien amb domassos tapissos i cobrellits
juntament amb les enramades, les catifes de flors i de tan en tan algun altar que els veins improvitzaven amb força imaginació i no massa miyjans materials.
Tot plegat feia que aquesta diada es convertís un una de les festes més principals
de l'any i per acabar de completar el diada,al vespre pujavem fins a Berga per participar a la patum, a la plaça de sant Pere plena de gom a gom,ens emocionavem participant en els diversos salts de la patum fins arribà a la màxima eclosió en els plens en una disbauxa de foscor, foc i polvora i desprès traguejar la tipica barreja i de retorn cap al poble embriagats per l'emoció i marejats fins el vomit per les giragonses de la carretera i eccès d'una diada que depassava de bon tros
totes les nostres minses capacitats d'adolescent novell.
.
sigui dia feiner,el sentiment patumaire regredeig sempre.
De petit la diada del corpus era una de les festes més senyalades del nostre entorn,els pobles guarniem els carrers amb les tradicionals enramades,i les catifes de flors per a la processò de la tarda del dia de Corpus. tot el poble lluïa d'una manera molt especial,sobretot si el temps es mantenia lluint un sol ben esplèndit, balcons i finestres es guarnien amb domassos tapissos i cobrellits
juntament amb les enramades, les catifes de flors i de tan en tan algun altar que els veins improvitzaven amb força imaginació i no massa miyjans materials.
Tot plegat feia que aquesta diada es convertís un una de les festes més principals
de l'any i per acabar de completar el diada,al vespre pujavem fins a Berga per participar a la patum, a la plaça de sant Pere plena de gom a gom,ens emocionavem participant en els diversos salts de la patum fins arribà a la màxima eclosió en els plens en una disbauxa de foscor, foc i polvora i desprès traguejar la tipica barreja i de retorn cap al poble embriagats per l'emoció i marejats fins el vomit per les giragonses de la carretera i eccès d'una diada que depassava de bon tros
totes les nostres minses capacitats d'adolescent novell.
.
Viure al dia
Senyora Rovira: No arribà a casa. a la cantonada Provença-Aribau, el primer cotxe de comité mobilitzat, conduït per un novençà, va atropellar-la. Morí a l'Hospital Clínic l'endemà a la matinada.
Maria Areny, compromesa en un afer de falsos passaports, fou detinguda el més de novembre del 1936, alliberada el més de juny del 1937. Morta durant el bombardeig del carrer de Corts 1938.
Joana Pifarré, ferida en el bombardeig dit de la casa, Elizalde, gener del 1937, calgué amputar-li una cama. El seu marit havia estat trobat mort a l'arrabassada un mati d'agost del 1936. Es tractava evidentment d'un error.
Maria Areny, compromesa en un afer de falsos passaports, fou detinguda el més de novembre del 1936, alliberada el més de juny del 1937. Morta durant el bombardeig del carrer de Corts 1938.
Joana Pifarré, ferida en el bombardeig dit de la casa, Elizalde, gener del 1937, calgué amputar-li una cama. El seu marit havia estat trobat mort a l'arrabassada un mati d'agost del 1936. Es tractava evidentment d'un error.
viernes, 16 de mayo de 2008
Beneïda pluja
El meu avi pagès de mena, de secà, segons ell treballador del terròs, sempre es queixava de la manca de pluja...”Plou prou, però plou poc” o ben al contrari, “sempre plou sobre mullat”. Si ara el recordo, ara que ja fa quaranta anys que tinc vint anys, el veig sota la seva vella gorra, eternament rondinaire, talment la cançó de l’enfadós.., sempre queixant-se del temps. El temps era el culpable de tot, de les males anyades, les collites mai no eren prou bones ni abundants, els hiverns freds, inacabables, els estius secs i calorosos, la pluja de tardor mai no era prou benigne.., eternament descontent amb tot, l’avi Jaume.., no se que diria si per un moment pogués alçar el cap i contemplar el país, tal com és ara al 2008,amb aquesta inclement sequera.
El canvi climàtic cada vegada sens fa més evident i pel que sembla no se l’hi troba aturador, com no se l’hi troba a la contaminació atmosfèrica, cada cop més densa i alarmant.., però, ai las, ningú no vol renunciar a cap de les comoditats a que ens ha abocat aquesta societat mal dita del “benestar”. “Pagant Sant Pere canta” diu la dita popular, ara podríem dir; “pagant podràs seguir contaminant”.., la majoria de gent prefereix pagar impostos o “cànons”, per tal que construeixin més depuradores, desasaladores, o centres de reciclatge, abans de moderar o controlar el seu consum energètic d’aigua, electricitat, gas, benzina etc. ...
Quin és el futur del nostre país? Una Catalunya desertitzada? No puc, no la vull imaginar¡
Potser els nostres rebesnéts no sabran mai, o no podran gaudir d’una nit relaxant de pluja benefactora, amb la seva remor calmada, tenaç i persistent que tranquil·litza el pensament i facilita el son reparador de forces.., oh l’esclatant tamborinada d’una pluja d’estiu amb l’espectacle de llamps i trons i desprès la sobtada calma amb la sortida del sol i l’aparició impagable de l’arc de Sant Martí amb la sentor benefactora de la terra molla, terra de bona llavor.
Això si, ara ja no ens podran dir que som un país aigualit, amb aquesta sequera que esberla les pedres. Ens caldrà potser canviar moltes de les terminologies o dites populars, fins i tot les cançons: “Plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol”.., la bruixa de la cançó, més endolada que mai, ara s’haurà de pentinar en sec i a ple sol, perquè la pluja ja no farà niu als seus cabells.
Pensem però si un bon dia la mare “Terra” s’enfurisma, permeteu-me la perversió, inverteix els termes i ens retorna en una mena de pluja inversa, en la que de les seves més profundes entranyes, escup tots els contaminants que al llarg de anys i panys l’hi em anat endinyant. Ens podem imaginar per uns instants, la terra escopint tones i tones de tota mena de deixalles i els purins a raig fet surant com a deus desfermades?
Més m’estimo pensar que potser serem capaços de raonar i trobar la manera d’aturar tot aquest desgavell, i que retornaran les enyorades pluges benefactores i abundants, aquella pluja agraïda que amara la terra, renta els terrats revifa les plantes de tot el veïnat...
Jo des de ben menut, quant comença a ploure, giro sempre els ulls agraïts al cel, mirant com comencen a caure tot de petites gotes suaus, com agermanades, em semblen llàgrimes dolces que esclaten al vent.
I penso altre vegada en l’avi que tot invocant “Sant Pere Regalat” demanava sempre la pluja, puntual i quant toca, es clar que cada cosa al seu temps, però em sembla que
si que ja toca, o del contrari ja no ens queda gaire temps per anar “tirant del tros”, ja que l’aixeta es tancarà per a tothom¡¡¡
22 de febrer del 2008.
Josep Casalí i Suciats
El canvi climàtic cada vegada sens fa més evident i pel que sembla no se l’hi troba aturador, com no se l’hi troba a la contaminació atmosfèrica, cada cop més densa i alarmant.., però, ai las, ningú no vol renunciar a cap de les comoditats a que ens ha abocat aquesta societat mal dita del “benestar”. “Pagant Sant Pere canta” diu la dita popular, ara podríem dir; “pagant podràs seguir contaminant”.., la majoria de gent prefereix pagar impostos o “cànons”, per tal que construeixin més depuradores, desasaladores, o centres de reciclatge, abans de moderar o controlar el seu consum energètic d’aigua, electricitat, gas, benzina etc. ...
Quin és el futur del nostre país? Una Catalunya desertitzada? No puc, no la vull imaginar¡
Potser els nostres rebesnéts no sabran mai, o no podran gaudir d’una nit relaxant de pluja benefactora, amb la seva remor calmada, tenaç i persistent que tranquil·litza el pensament i facilita el son reparador de forces.., oh l’esclatant tamborinada d’una pluja d’estiu amb l’espectacle de llamps i trons i desprès la sobtada calma amb la sortida del sol i l’aparició impagable de l’arc de Sant Martí amb la sentor benefactora de la terra molla, terra de bona llavor.
Això si, ara ja no ens podran dir que som un país aigualit, amb aquesta sequera que esberla les pedres. Ens caldrà potser canviar moltes de les terminologies o dites populars, fins i tot les cançons: “Plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol”.., la bruixa de la cançó, més endolada que mai, ara s’haurà de pentinar en sec i a ple sol, perquè la pluja ja no farà niu als seus cabells.
Pensem però si un bon dia la mare “Terra” s’enfurisma, permeteu-me la perversió, inverteix els termes i ens retorna en una mena de pluja inversa, en la que de les seves més profundes entranyes, escup tots els contaminants que al llarg de anys i panys l’hi em anat endinyant. Ens podem imaginar per uns instants, la terra escopint tones i tones de tota mena de deixalles i els purins a raig fet surant com a deus desfermades?
Més m’estimo pensar que potser serem capaços de raonar i trobar la manera d’aturar tot aquest desgavell, i que retornaran les enyorades pluges benefactores i abundants, aquella pluja agraïda que amara la terra, renta els terrats revifa les plantes de tot el veïnat...
Jo des de ben menut, quant comença a ploure, giro sempre els ulls agraïts al cel, mirant com comencen a caure tot de petites gotes suaus, com agermanades, em semblen llàgrimes dolces que esclaten al vent.
I penso altre vegada en l’avi que tot invocant “Sant Pere Regalat” demanava sempre la pluja, puntual i quant toca, es clar que cada cosa al seu temps, però em sembla que
si que ja toca, o del contrari ja no ens queda gaire temps per anar “tirant del tros”, ja que l’aixeta es tancarà per a tothom¡¡¡
22 de febrer del 2008.
Josep Casalí i Suciats
Beneïda pluja
El meu avi pagès de mena, de secà, segons ell treballador del terròs, sempre es queixava de la manca de pluja...”Plou prou, però plou poc” o ben al contrari, “sempre plou sobre mullat”. Si ara el recordo, ara que ja fa quaranta anys que tinc vint anys, el veig sota la seva vella gorra, eternament rondinaire, talment la cançó de l’enfadós.., sempre queixant-se del temps. El temps era el culpable de tot, de les males anyades, les collites mai no eren prou bones ni abundants, els hiverns freds, inacabables, els estius secs i calorosos, la pluja de tardor mai no era prou benigne.., eternament descontent amb tot, l’avi Jaume.., no se que diria si per un moment pogués alçar el cap i contemplar el país, tal com és ara al 2008,amb aquesta inclement sequera.
El canvi climàtic cada vegada sens fa més evident i pel que sembla no se l’hi troba aturador, com no se l’hi troba a la contaminació atmosfèrica, cada cop més densa i alarmant.., però, ai las, ningú no vol renunciar a cap de les comoditats a que ens ha abocat aquesta societat mal dita del “benestar”. “Pagant Sant Pere canta” diu la dita popular, ara podríem dir; “pagant podràs seguir contaminant”.., la majoria de gent prefereix pagar impostos o “cànons”, per tal que construeixin més depuradores, desasaladores, o centres de reciclatge, abans de moderar o controlar el seu consum energètic d’aigua, electricitat, gas, benzina etc. ...
Quin és el futur del nostre país? Una Catalunya desertitzada? No puc, no la vull imaginar¡
Potser els nostres rebesnéts no sabran mai, o no podran gaudir d’una nit relaxant de pluja benefactora, amb la seva remor calmada, tenaç i persistent que tranquil·litza el pensament i facilita el son reparador de forces.., oh l’esclatant tamborinada d’una pluja d’estiu amb l’espectacle de llamps i trons i desprès la sobtada calma amb la sortida del sol i l’aparició impagable de l’arc de Sant Martí amb la sentor benefactora de la terra molla, terra de bona llavor.
Això si, ara ja no ens podran dir que som un país aigualit, amb aquesta sequera que esberla les pedres. Ens caldrà potser canviar moltes de les terminologies o dites populars, fins i tot les cançons: “Plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol”.., la bruixa de la cançó, més endolada que mai, ara s’haurà de pentinar en sec i a ple sol, perquè la pluja ja no farà niu als seus cabells.
Pensem però si un bon dia la mare “Terra” s’enfurisma, permeteu-me la perversió, inverteix els termes i ens retorna en una mena de pluja inversa, en la que de les seves més profundes entranyes, escup tots els contaminants que al llarg de anys i panys l’hi em anat endinyant. Ens podem imaginar per uns instants, la terra escopint tones i tones de tota mena de deixalles i els purins a raig fet surant com a deus desfermades?
Més m’estimo pensar que potser serem capaços de raonar i trobar la manera d’aturar tot aquest desgavell, i que retornaran les enyorades pluges benefactores i abundants, aquella pluja agraïda que amara la terra, renta els terrats revifa les plantes de tot el veïnat...
Jo des de ben menut, quant comença a ploure, giro sempre els ulls agraïts al cel, mirant com comencen a caure tot de petites gotes suaus, com agermanades, em semblen llàgrimes dolces que esclaten al vent.
I penso altre vegada en l’avi que tot invocant “Sant Pere Regalat” demanava sempre la pluja, puntual i quant toca, es clar que cada cosa al seu temps, però em sembla que
si que ja toca, o del contrari ja no ens queda gaire temps per anar “tirant del tros”, ja que l’aixeta es tancarà per a tothom¡¡¡
22 de febrer del 2008.
Josep Casalí i Suciats
El canvi climàtic cada vegada sens fa més evident i pel que sembla no se l’hi troba aturador, com no se l’hi troba a la contaminació atmosfèrica, cada cop més densa i alarmant.., però, ai las, ningú no vol renunciar a cap de les comoditats a que ens ha abocat aquesta societat mal dita del “benestar”. “Pagant Sant Pere canta” diu la dita popular, ara podríem dir; “pagant podràs seguir contaminant”.., la majoria de gent prefereix pagar impostos o “cànons”, per tal que construeixin més depuradores, desasaladores, o centres de reciclatge, abans de moderar o controlar el seu consum energètic d’aigua, electricitat, gas, benzina etc. ...
Quin és el futur del nostre país? Una Catalunya desertitzada? No puc, no la vull imaginar¡
Potser els nostres rebesnéts no sabran mai, o no podran gaudir d’una nit relaxant de pluja benefactora, amb la seva remor calmada, tenaç i persistent que tranquil·litza el pensament i facilita el son reparador de forces.., oh l’esclatant tamborinada d’una pluja d’estiu amb l’espectacle de llamps i trons i desprès la sobtada calma amb la sortida del sol i l’aparició impagable de l’arc de Sant Martí amb la sentor benefactora de la terra molla, terra de bona llavor.
Això si, ara ja no ens podran dir que som un país aigualit, amb aquesta sequera que esberla les pedres. Ens caldrà potser canviar moltes de les terminologies o dites populars, fins i tot les cançons: “Plou i fa sol les bruixes es pentinen, plou i fa sol les bruixes porten dol”.., la bruixa de la cançó, més endolada que mai, ara s’haurà de pentinar en sec i a ple sol, perquè la pluja ja no farà niu als seus cabells.
Pensem però si un bon dia la mare “Terra” s’enfurisma, permeteu-me la perversió, inverteix els termes i ens retorna en una mena de pluja inversa, en la que de les seves més profundes entranyes, escup tots els contaminants que al llarg de anys i panys l’hi em anat endinyant. Ens podem imaginar per uns instants, la terra escopint tones i tones de tota mena de deixalles i els purins a raig fet surant com a deus desfermades?
Més m’estimo pensar que potser serem capaços de raonar i trobar la manera d’aturar tot aquest desgavell, i que retornaran les enyorades pluges benefactores i abundants, aquella pluja agraïda que amara la terra, renta els terrats revifa les plantes de tot el veïnat...
Jo des de ben menut, quant comença a ploure, giro sempre els ulls agraïts al cel, mirant com comencen a caure tot de petites gotes suaus, com agermanades, em semblen llàgrimes dolces que esclaten al vent.
I penso altre vegada en l’avi que tot invocant “Sant Pere Regalat” demanava sempre la pluja, puntual i quant toca, es clar que cada cosa al seu temps, però em sembla que
si que ja toca, o del contrari ja no ens queda gaire temps per anar “tirant del tros”, ja que l’aixeta es tancarà per a tothom¡¡¡
22 de febrer del 2008.
Josep Casalí i Suciats
viernes, 25 de abril de 2008
Sant Jordi 2008
La diada de Sant jordi del 2008 ha estat esplèndida desde tots els punts de vista,climaticament el dia ha estat lluminós i soleiat , els carrers han perdut per un dia la seva grisor i s`han omplert de colors.Per a mi ha estat un goig pasejar per Barcelona tot acompanyant un matrimoni amic vinguts de castella ,que desconeixien del tot la cel-lebració del Sant Jordi,hem passejat per la rambla de catalunya, les rambles, carrer Farran,plaça de Sant Jaume, i tot el barri Gotic, han quedat meravellats pel clima de la diada, les parades de llibres i de roses,l'alegria dels infants que sovint anaven en estols amb les mestres de la seva escola,les parelles d'enamorats amb la rosa i el llibre era com un aire de tendresa que per un dia respirava Barcelona.Les cues de lectors esperant que els autors signesin el llibre escollit, les lectures publiques que enguany s'han fet del'obra de la Mercè Rodoreda, els cates dedicats al català com a llengua comuna al moll de les Drassanes amb la participació de molts del nous vinguts de terres enllà.Tot plegat ha estat com un miratge, per els meus amics, que esmaperduts,es preguntaven com es possible que una festa tan bonica fos tan desconeguda per a la resta dels espanyols.
o desprès de pasarme tot el dia gaudint i explicant el sentit que em sembla que te la nostra festa,he arribat a la conclusió que potser ens caldria saber explicar i exportar la diada de sant Jordi,i potser tots plegats i guanyariem per tal que arreu entenguessin una mica més el nostre particular taranna.
o desprès de pasarme tot el dia gaudint i explicant el sentit que em sembla que te la nostra festa,he arribat a la conclusió que potser ens caldria saber explicar i exportar la diada de sant Jordi,i potser tots plegats i guanyariem per tal que arreu entenguessin una mica més el nostre particular taranna.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
