L'any nou ens arriba amb un fred que pela, i una nevada que ens ha pintat de blanc tot el nostre habitual paisatge, fa tan de temps que no veia nevar que de cop m'han vingut les imatges de les nevades de la meva infantesa , grans nevades no com la de aquest inici de l'any nou, que tan sols ha enteranyinat una mica la serra de Collcerola. Les grans nevades de la meva més tendra infancia eran esplendides, generoses i contundents, fins el punt que ens canviava la nostre vida quotidiana la qual cosa ens omplia de alegria.Els camins i els carrers quedaven bloquejats i per tan ens lliuravem d'anar a escola, ens pasavem les hores rera els vidres mirant aquella inmensa enfarinada que pintava una nova cara a tot el nostre entorn,els arbres , les cases, les muntanyes.., tot ens era familiar però desconegut . Els vespres a la vora del foc els avis contaven rondalles a la llum d'alguna espelma o quinqué ja que la majoria de vegades la llum electrica havia estat tallada per la nevada i restavem uns quants dies "a les fosques" com deia l'avia.Quant ens enviaven cap a Sant Cugat, es a dir cap a dormir, ens acompanyaven els fantasmes dels personatges de les rondalles, que en la foscor tan sols trencada pel lleuger resplandor de la neu, ens atemorien i no acosiguiem agafar el son.
Al cap d'un parell de dies els homes del poble obrien rases pels carrers i repreniem la normalitat, tornant a l'escola, amb la emoció afegida de caminar entre les rases obertes amb la neu que ens semblaven talment trinxeres d'una guerra imaginaria en la que nosaltres erem la tropa, els soldats rasos armats fins a les dents amb les boles de neu que comprimiem al máxim, fins al punt de convertir-se en autèntics projectils en una mena de batalla campal no tan pacifica com podia semblar.., i desprès aguantar el fred que es filtrava per tot arreu,amb aquella tronada aula de l'escola pública de poble rural, si la recordo ara amb revè la imatge del fred impenitent que patiem en aquell espai inmens amb una petita estufa de llenya el bell mig de l'aula envoltada de fileres de "pupitres" per totes bandes, i jo sempre "condemnat" a seure a la ultima fila per culpa de la meva incontinència verbal. Aquell fred glacial et paralitzava els dits fins al punt d'haver d'escriure amb guants de llana, aquells guants amb les puntes dels dits escapçades amb els quals escribia aquells qüaderns d'una caligrafia impossible plena de taques i esborranys.
Tots aquets records han estat desvetllats per aquestes nevades d'enguany, desde la nostra confortabilitat consumista del 2009, la qual cosa fa que parlar d'aquells freds de la meva infantesa plena de penellons, sembla que parli de la prehistoria però que te el valor afegit de reconciliar-me amb el temps que m'ha tocat de viure, sovint tan bescantat de manera no prou justa.
